Popular Posts
-
El caçador d'estels ha estat una de les novel·les que més ha agradat a totes les lectores. Vam comentar els grans temes univer...
-
El seu protagonista, un músic d’orquestra de ball retirat i carregat d’ironia, després d’enviudar reflexiona sobre les relacions fa... -
Almudena Grandes neix a Madrid el 1960, estudia Geografia i història a la Universitat Complutense de Madrid. És columnista del diari E...
dimecres, 18 de desembre del 2019
Tina Vallès López (Barcelona, 1976) és una
escriptora, correctora, traductora i bloguera catalana. Llicenciada en
Filologia Catalana (1999)
Taductora del castellà al català diverses obres,
entre les quals: Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, de Benito Bermejo (2002); Biografia
del silenci, de Pablo
d'Ors; Un
armari ple d'ombra,
d'Antonio Gamoneda; Rodoreda: exili i desig, de Mercè Ibarz (2008), o Catalunya
serà impura o no serà,
de Lluís Cabrera (2010), com també els àlbums de Mortadel·lo i Filemó.
Ha escrit diversos llibres de narrativa, entre els
quals El
parèntesi més llarg,
amb què va guanyar el Premi Mercè Rodoreda.
Altres
obres de narrativa són: L’aeroplà del Raval. Maic. Barcelona: Baula. Un altre got d’absenta. El parèntesi més llarg.
També
moltes obres de narrativa infantil.
Un dia, a Jan li comuniquen que els avis vindran a
viure a Barcelona, a casa seva. Jan se n'adona que passa alguna cosa, però
ningú li diu res. L'avi va a buscar-lo cada dia a l'escola, li porta el
berenar, i li ensenya els arbres i els noms del carrer.
"«Em puc posar content?» No
sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a
casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells
al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a
dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el
Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més
significat del que sembla.
L’onze és un número important en
la narració: L’avi té 11 anys quan desapareix l’arbre, la mare en té 11 quan
l’avi li explica com va anar la destrucció de l’arbre, el Jan té gairebé 11 anys quan l’avi també li
explica (no arriba als 11 per la por que té l’avi de perdre’n el record).
La narració té 11 capítols i cada
capítol té 11 parts.
dimecres, 6 de novembre del 2019
Julia Navarro es escriptora i periodista. Va néixer a
Madrid l'any 1953 i ha treballat al llarg de la seva carrera en la premsa
escrita, a la radio i a la televisió, la qual va deixar per l'escriptura. Després
d'escriure llibres d'actualitat política, com ara Entre Felipe y Aznar, La
Izquierda que viene y Señora Presidenta, va publicar la seva primera novel·la:
La Germandat del Sant Sudari (2004) amb els quals va aconseguir un gran èxit,
tan nacional com internacional. Les seves següents novel·les han consolidat
aquest èxit. Les seves novel·les solen
tenir un component històric que es mescla en un escenari contemporani.
Tanmateix, si l'intriga n'era la principal component en les tres primeres,
aquest ha anat desapareixent en favor del suspens i el drama.
És una autora amb èxit comercial a Espanya i, entre
d'altres, ha estat traduïda al català, anglès, alemany, finès, portuguès, txec,
italià, rus o turc.
De Dispara, ja sóc mort han dit:
«És
una novel·la de personatges, unes criatures presoneres de la seva època i dels
vaivens històrics d'aquesta. Un relat ambiciós que comença a finals del segle
XIX i arriba fins 1948 a través d'alguns dels esdeveniments més importants del
conflicte palestí”. «Una intensa i emocionada crònica d'una saga familiar que
aprofundeix en el vertigen de la condició humana alhora que proposa una
commovedora reivindicació de que per sobre de les pàtries hi són les persones.»
Hi ha moments a la vida en què l'única manera de salvar-te és morint o
matant.
A
finals del segle XIX, durant la darrera etapa tsarista, els Zucker, perseguits
per la seva condició de jueus, han d'abandonar Rússia fugint de l'horror i la
desraó. Quan arriben a la Terra Promesa, en Samuel Zucker compra les terres
dels Ziad, una família àrab encapçalada per l'Ahmed. Entre els dos homes es
crea un vincle tan fort, una amistat tan sòlida, que es manté generació rere
generació, per damunt de les diferències religioses i polítiques.
En
general la novel·la va agradar molt, tot i que és molt llarga es llegeix molt
bé. El final tan inesperat va sorprendre. A mi personalment és el què no em va
agradar, el vaig trobar massa forçat.
dimecres, 18 de setembre del 2019
Najat El Hachmi (Nador, 2 de juliol de 1979) és una escriptora catalana i mediadora
cultural d’origen amazic. Estudià filologia àrab a la Universitat de Barcelona
i presentà un informatiu setmanal en
llengua amaziga a l’antiga
emissora Catalunya Cultura.
Actualment resideix a Granollers, on treballa de tècnica a
l’Ajuntament.
Als vuit anys va anar a viure a Vic gràcies al reagrupament familiar.
En aquesta ciutat va estudiar fins que es va matricular a la Universitat de
Barcelona.
Va començar a escriure quan tenia dotze anys i, des d’aleshores, no ha
deixat de fer-ho.
El seu primer llibre, Jo també sóc catalana (Columna, 2004), estrictament autobiogràfic.
Amb L’últim
patriarca va obtenir el Premi Ramon Llull
el 2008.
L’home que nedava (2008) relat dins del Llibre de la Marató
La caçadora de cossos (2011)
La filla estrangera (2015)
Mare de llet i mel (2018)
Mimoun i la seva filla neixen per complir el paper que el
patriarcat els ha assignat, però uns canvis en les circumstàncies que els
envolten seran decisius per propiciar el capgirament de l’ordre de les coses.
Aquesta és una història familiar, una història on les
contradiccions internes dels personatges afloren per marcar unes relacions
fetes de desencontres. Una història definida pel trencament que suposa la
separació.
La filla de Mimoun Driouch narra la seva vida des que ell
neix fins que ella està a punt de començar a la universitat. Ella vol entendre
què ha fet del seu pare el tipus de persona que és, quines circumstàncies l’han
convertit en una figura autoritària i dèspota, al mateix temps que inicia diversos
intents per desfer-se del pes que té en la seva vida.
dimecres, 29 de maig del 2019
FIÓDOR DOSTOIEVSKI (1821 – 1881)
Segon fill de set germans, pare metge, autoritari i cruel i mare amorosa i protectora. Queda orfe de
mare als 16 anys i el pare l’envia a
l’Escola d’Enginyers Militars, al cap de dos anys mora el pare.
La mort del pare el fa sentir culpable ja que la seva
crueltat li havia fet desitjar-la.
Aquests fets es van transcriure en un article de Sigmund Freud ,
redactat el 1928, “Dostoievski i el parricidi”
Era epilèptic i
les seves crisis li van servir per descriure-les a L’idiota i Els germans Karamàzov.
Va començar amb teatre però no va tenir èxit, al contrari
de la novel·la, als 23 anys va deixar
l’exèrcit per dedicar-se únicament a l’escriptura. Les nits blanques (1848) és la seva tercera novel·la.
El 1849 va ser empresonat per les seves idees lliberals i
condemnat a mort. Estava davant del piquet d’execució quan va arriba l’indult
commutat per treballs forçats a Sibèria.
El patiment de la
seva vida: a la infància, davant de la
mort, l’estada a Sibèria els va reflectir
a les seves obres. L’estada a
Sibèria a Memòries de la casa morta.
Va morir als 60 anys per malaltia, la seva última obra va
ser El germans Karamàzov. Dostoievski
la va considerar la seva millor obra.
LES NITS BLANQUES
Traducció
al català de Miquel Cabal Guarro.
Va
ser escrita a la joventut de
Dostoievski, és una obra romàntica en que es reflexa la soledat, la
desesperació i la capacitat de somiar de l’esser humà.
Es
desenvolupa en quatre nits i un
matí. A les nits a les proximitats de
pol Nord i durant el solstici d’estiu la
foscor mai és complerta, per tant, la vida pot continuar igual. És en aquestes
nits quan es troben un jove solitari i
aïllat del món per voluntat pròpia i una jova
que espera la tornada del seu promès i que està lligada a la seva
família.
dimecres, 3 d’abril del 2019
Kent Haruf Va néixer a Pueblo,
Colorado, fill d'un metodista. Es va graduar a la universitat de
Nebraska, on més tard esdevindria professor.
Abans d'esdevenir un escriptor,
Haruf va treballar a diversos llocs, incloent una granja de pollastres, una
empresa constructora, un hospital de rehabilitació, una biblioteca, mestre
d'anglès amb el Cos de Pau a Turquia, i com a professor a les universitats de
Nebraska i Illinois.
Totes les seves novel·les tenen
lloc a la ciutat fictícia de Holt, ubicada a la part oriental de l'Estat de
Colorado.
Va escriure 6 novel·les, tres han
estat traduïdes al català: Cançó de la plana (1999), Capvespre (2004) i
Nosaltres en la nit (2015), publicació pòstuma.
Addie, una dona vídua de 70 anys,
sembla, almenys a l’inici, el personatge més convençut que el pes de
l’experiència no és un impediment per fer un canvi de rumb. Decidida a trobar
algú amb qui compartir la solitud, l’Addie se’n va a visitar el seu veí Louis,
també vidu, a qui proposa de dormir plegats cada nit. Lluny dels plantejaments
previsibles, l’Addie no li demana sexe, sinó paraules. Així doncs, un cop
tancat el tracte, els dos veïns van aprofundint, nit rere nit, en el relat del
passat i en la gestió emocional de la vellesa. Tot i que la finalitat de les
trobades no és sexual, ni a l’Addie ni a en Louis els és fàcil relacionar-se a
Holt –el poble imaginari de les ficcions de Haruf–, on la germanor del veïnat
sovint es tenyeix de murmuri o de prejudici.
La necessitat d’afecte, la
solitud, la incomunicació familiar i els prejudicis són els tòpics que es
repeteixen amb més insistència, tot plegat per anar a parar a la màxima que
empeny l’Addie a canviar de vida.
La història de dos avis beatífics
cansats de ser políticament correctes convida el lector a transitar pels camins
plàcids del final feliç. Però, sens
dubte, el millor de la novel·la és la capacitat d’esquerdar la inèrcia i
constatar que, al final, no hi ha cap felicitat que no tingui un regust amarg.
El 2017 Netflix n’ha fet una pel·lícula
amb Robert Redford i Jane Fonda
dimecres, 20 de febrer del 2019
Elizabeth Strout neix a Portland el 6 de gener de
1956. Va estudiar Dret i Gerontologia a la Universitat de Syracuse.
Posteriorment, es va traslladar a Nova York on va començar a publicar contes en
diverses revistes literàries. Ha treballat com a professora del Màster d’Escriptura
Creativa.
Obres: Amy and Isabelle (1998); versió
catalana: Amy i Isabelle. Abide with Me (2006). Olive Kitteridge (2008); versió
catalana: Olive Kitteridge Premi Pulitzer d’Obres de Ficció (2009), Premi
Llibreter de Barcelona (2010). The Burgess Boys (2013); versió
catalana: Els germans Burgess. My Name Is Lucy Barton (2016); versió
catalana: Em dic Lucy Barton. Anything Is Possible (2017); versió
catalana: Tot és possible.
Traducció al català d'Esther Tallada.
En el transcurs de cinc dies, mare i filla intercanvien noticies, xafarderies de familiars, veïns i coneguts. Informació que prové de la mare i que la filla rep amb certa curiositat, però que espera només sigui un preàmbul per parlar més íntimament. La Lucy espera li pregunti com han estat aquests anys d’absència, que s’interessi per les seves filles, pel seu marit, per la seva escriptura,… Però, la mare parla només a través de la vida dels altres i no entra en el joc. La Lucy no jutja. La seva mare ha vingut a fer-li companyia mentre es restableix i, devota, durant les cinc nits no acluca l’ull.
Els comentaris que la mare va llançant serveixen d’ham
perquè la Lucy vagi desfilant pel lector, la seva vida, des de la més
tendra infantesa en un petit poble
d’Illinois, la relació intensa amb les seves filles fins al seu matrimoni en
hores baixes.
dimecres, 23 de gener del 2019
Amàlia Lafuente (Barcelona 1952) es metgessa i catedràtica de farmacologia a
la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica a la docència
i a la recerca, dirigint tesis doctorals i publicant articles científics i de
divulgació. En l’àmbit literari, el 2004 va obtenir el primer premi de guió al
Certamen de la Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on va seguir cursos
de narrativa, i l’any 2006 va ser finalista al premi de narrativa breu
Districte V. Així mateix, ha estat guardonada amb el XVI Premi Literari Ciutat
de Badalona de Narrativa i el XXII Premi Països Catalans Solstici d’Estiu del
2009, per la seva primera novel·la, Codi genètic.
El 2013 va publicar Teràpia de risc.
Qui es pensi que la recerca científica és un
camí de roses, va ben errat. La Marina Fontcuberta està a punt de descobrir-ho.
Becària post-doctoral a l'Institut de Neurociències de Barcelona, treballa amb
un fàrmac molt prometedor pel tractament de l'Alzheimer, el CP-801, sota la
direcció d'en Miquel Tena, investigador sènior que tothom assumeix que serà el
nou director de l'Institut. Però els nous aires polítics aconsellen repatriar
científics d’èxit a l’estranger per
ocupar aquest lloc, de manera que la direcció recau sobre Guillem Miras,
eminent investigador de la Universitat de Califòrnia. La irrupció d'en Miras i
la seva mà dreta, la romanesa Nadia Ipatescu capgira la institució que a partir
d'ara es regirà pels principis americans, i afecta directament la Marina i en
Miquel, que es veu obligat a marxar de l'Institut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)