Popular Posts
-
L’escriptora Coia Valls, autora de les novel.les El Mercader i La princesa de jade (premi Néstor Luján de novel.la històrica), va parti...
-
El dia 30 d’octubre vam projectar el film d'Stephen Daldry EL LECTOR a la Sala de la Nostre Llar a les ...
-
Propera trobada dimecres dia 11 a 2/4 de 7 (18:30) amb la presència de l'autora SÍLVIA ALCÀNTARA Es realitzarà a LA NOS...
dimecres, 12 de desembre del 2018
Ferran
Torrent Llorca, nascut a Sedaví, l'Horta de València, el 1951, és un escriptor
i periodista valencià, essent un dels més prolífics en català.
El gènere que més
ha treballat és el de la novel·la negra.
Va començar la
carrera de Dret però la va deixar. Es dedicà durant anys a treballar en qualsevol feina:
venedor, representant comercial i d'altres oficis, fins que l'èxit literari li va facilitar
dedicar-se només a escriure.
Obres:
No emprenyeu el
comissari (1984), Penja els guants,
Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1989), Cavall i rei (1989). L'any de l'embotit
(1993), Gràcies per la propina va ser guardonada amb el premi Sant Jordi 1994.
A La mirada del tafur (1997) toca per primera vegada el tema del joc a la
València dels anys finals del franquisme. L'illa de l’holandès (1999) presenta
un escriptor i professor universitari d'idees marxistes deportat en una illa
propera a la costa mediterrània.
L'any
de l'embotit
La novel·la és una
història corrosiva sobre la lluita pel poder d’uns polítics que utilitzen la
premsa i la policia en benefici propi. Sàtira coral en què el món de la
política, la premsa i la policia fan una cursa singular per demostrar qui de
tots és el més cínic. Un exhibicionista dotat; un delegat del Govern amb
enquestes electorals de resultats raquítics; dos agents del Mossad disfressats
de funcionaris de la Unicef; una redacció de diari en guerra civil; uns xoriços
convençuts d'estar organitzant el cop del segle; uns desaprensius que pretenen
vendre pots de paella concentrada al Govern polonès (amb permís oficial); un
comissari que aspira a dirigir la policia autònoma (però a qui tothom posa
piules a les orelles), i un parell o tres més que la prudència fa oblidar.
dimecres, 7 de novembre del 2018
Tracy
Chevalier,
neix a Washington el 1962 és una escriptora d'èxit de novel·les
històriques. La seva carrera va començar amb el llibre El blau virginal,
però va aconseguir un reconeixement
internacional amb la novel·la La noia de
la perla, basada en la creació del famós quadre La noia de la perla de
Vermeer. La pel·lícula adaptada de la novel·la va rebre tres nominacions
als Oscars del 2004.
Més
tard va publicar El mestre de la innocència el 2007, que
tracta sobre dos nens que van ser veïns de William Blake al Londres de
1792; i Criatures extraordinàries el 2009, que s'inspira en la
vida de Mary Anning, una col·leccionista de fòssils anglesa del Segle XIX.
Aquesta
darrera història, igual que va passar amb La noia de la perla,
també està sent adaptada a la pantalla gran.
La
seva última novel·la L'última fugida va ser publicada el 2013
i explica la història d'Honor Bright, una dona quàquer anglesa que emigra
a l'Ohio dels anys 1840.
La noia de la perla
Al Delft del segle
XVII regna un ordre social estricte, que divideix rics i pobres, catòlics i
protestants, amo i criat. Quan Griet, amb setze anys, se'n va a treballar de
minyona a casa del pintor més famós de la ciutat, tothom espera que sàpiga quin
és el seu lloc. Però a casa dels Vermeer, dominada per una esposa
esquizofrènica i la seva formidable mare, Griet aviat atreu la mirada del seu
amo. Captivat pel posat silenciós de Griet, el seu esperit intuïtiu i la seva
fascinació per l'art, Vermeer comença a fer-la entrar en el seu món... un lloc
enrarit, de colors exòtics i llum esplendorosa, ombres canviants i bellesa
inimaginable.
Part de l'èxit del llibre es deu al marc històric on es desenvolupa la
història. Chevalier dibuixa amb precisió la societat holandesa d’aquella època.
El llibre descriu perfectament com vivia la gent, quins eren els seus costums i
les seves preocupacions. Ens mostra una comunitat clarament segmentada en
classes socials, cadascuna amb els seus problemes i les seves aspiracions. I
tot això ho fa sense que en cap moment sembli una avorrida lliçó d'història
contemporània.
dimecres, 26 de setembre del 2018
Gemma Ruiz Palà –Sabadell 1975- Periodista. Des dels 22
anys treballa als serveis informatius de Televisió de Catalunya, especialitzada
en cròniques culturals.
Durant 6 anys va
fer les cròniques teatrals del programa La nit al dia.
Argelagues (setembre 2016) és la seva primera novel·la
que ha sigut un èxit de vendes. El març del 2017 ja s’havia fet la novena
edició.
La va escriure durant 7 anys, segons diu ella mateixa, va
anar canviant l’estil literari: primer massa periodístics, després massa
teatral i finalment va trobar una narradora empeltada de les veus anteriors.
La Remei comença sent la protagonista principal i és la
nena de pagès que neix a Castellterçol, essent filla de jornalers. A través
d’ella vivim les condicions de misèria, treball i brutalitat freqüents a
l’època. Pares i germans decideixen sobre el destí de les nenes, sigui
treballant tot cuidant mainada o fent de minyona. És la part més vivament
narrada. Es nota molt que la Remei va ser la font oral de l’autora. Frases
curtes. Estil directe. Un català riquíssim de vocabulari i d’expressions molt
vives de llavors, no sempre normatiu i
que comprenem bé pel context.
És la història de les dones que passen de viure a pagès a
fer-ho a les ciutats, on seran una mà d’obra importantíssima i on tindran una
vida gens fàcil, plena de sacrificis i dedicació a marits i fills, de molt de
treball i molt dur. Sovint els caldrà lluitar i patir per assegurar
l’alimentació i un cert benestar per tots, especialment durant l’etapa
d’escassetat, durant la guerra, i l’època de l’estraperlo en la llarga
postguerra.
dimecres, 4 de juliol del 2018
Almudena
Grandes neix a Madrid el 1960, estudia Geografia i història a la Universitat
Complutense de Madrid. És columnista del
diari El País.
Les
seves obres són:
Las
edades de Lulú (1989)novel·la heròtica, XI premi de la Sonrisa vertical,
portada al cinema per Bigas Luna. Te
llamaré Viernes (1991, Malena es un nombre de tango (1994), portada el cinema
de Gerardo Herrero. Modelos de mujer (1996).
Atlas
de geografía humana (1998), portada al cinema per Azucena Rodríguez. Los aires
difíciles (2002), portada el cinema de Gerardo Herrero. Castillos
de cartón (2004). Estaciones de paso (2005). El
corazón helado (2007). Inés y la alegría (2010) inicia la sèrie Episodios de
una guerra interminable. Va obtenir a Mèxic el Premi Elena Poniatowska. El
lector de Julio Verne (2012) (Episodios de una guerra interminable). Las tres
bodas de Manolita (2014) (Episodios de una guerra interminable). Los
besos en el pan (2015). Los pacientes del doctor García (2017) (Episodios de
una guerra interminable) Premi Nacional de Narrativa 2018. La
herida perpetua (2019), recull d’articles publicats al País que sobre tot
parlen del problema Catalunya-Espanya.
Novel·la
de molts personatges de diferents edats i nivells socials, tot i que abunda la
classe mitjana. Narrada en present i ambientada en un barri de Madrid, però
podria ser qualsevol altra ciutat. Amb capítols curts l'autora narra fragments
d'històries quotidianes que succeeixen, al llarg d'un any, en aquest lloc i a l’època
actual de crisi. El llibre reflecteix gran quantitat de situacions que tots hem
viscut de prop o sentit a parlar d'elles: aturats de llarga durada, feines
inestables, moviments socials, pèrdues d'habitatge, emigració, violència
domèstica, escolars famolencs... però també molta solidaritat i, en general ,
tots els tripijocs, econòmics o no, amb els quals les persones intenten seguir
endavant. Tot això narrat de manera amena i amb uns personatges que, tot i que
no n’arriba a destacar cap, fa que empatitzis amb ells, "bona gent"
com la que et pots trobar en el teu propi barri. No és una novel·la trista,
però sí una novel·la realista, social i molt actual.
Pot
ser tots són massa bons.
dimecres, 21 de febrer del 2018
Silvana Vogt Morteros, Córdoba (Argentina) 05-11-1969
Professió: Llibretera, periodista radiofònica i professora de tècniques
narratives
ALTRES DADES BIOGRÀFIQUES
Als 11 anys marxà del seu poble natal cap a la ciutat de Santa Fe. Va
venir a viure a Catalunya el 2002.
ALTRES ACTIVITATS PROFESSIONALS: Ha ensenyat narrativa a l'Escola
d'Escriptura de l'Ateneu de Sant Just Desvern, a l’Escola de Lletres l’Odissea
de Vilafranca del Penedès i a la desapareguda llibreria Proa Espais. Des del
2016 té la llibreria Cal Llibreter de Sant Just Desvern.
COL·LABORACIONS HABITUALS EN MITJANS DE COMUNICACIÓ I EN REVISTES
CIENTÍFIQUES I CULTURALS
Diari Metro; Catalunya Cultura; Catalunya Ràdio; Ràdio Desvern; Òmnium.
Llengua, cultura, país.
Novel·la "densa de vida, àgil d'escriptura i amb una concisió
sorprenent que la fa molt atractiva".
La descripció és precisa, justa i lluny de l'escapisme laudatori dels
debuts literaris. De l'Argentina a Sant Just Desvern, Vogt sorprèn amb un
llibre deliciós, gens complaent o fàcil, que remou i enganxa, i que ho fa sense
deixar de parlar de coses terriblement serioses. O què és, la vida, si no? Ras
i curt, com al llibre, és un glop de temps portat a l'extrem. Escrita en català
("per a mi era inconcebible fer-ho en una altra llengua", afirma),
l'obra és comandada per la parella deliciosa que formen la Vera i en Kantiano,
el gos que esdevé l'amic callat que ho escolta tot i mai no falla.
Així, com una mena de Holmes i Watson passat pel sedàs del destí i la
crisi, Silvana Vogt escriu un text que té molt a veure amb una manera de ser i
amb la pròpia mecànica de l'aigua, aquella que colpeja i torna,
insistent.
Alicia Kopf (pseudònim d’Imma Ávalos Marquès,
Girona 1982), és una escriptora i artista multidisciplinària. Llicenciada en
Belles Arts, graduada en Teoria literària i Literatura Comparada per la
Universitat de Barcelona.
Fa servir el pseudònim d’Alicia Kopf des del
2006. Aquest nom artístic va néixer a Alemanya quan va fer un projecte on es
veien una sèrie d’escorçons cercant un cap, fins que una visió general mostrava
que la dona cercava el seu propi cap, és doncs una al·legoria d’algú que cerca,
però no el conill blanc d’Alícia sinó la seva pròpia identitat. En la seva obra artística actual s’interessa
pel concepte d’exploració, enllaçant l’èpica de les històriques conquestes
polars amb elements personals i auto referencials.
Premi Documenta (2015), el Premi Llibreter
(2016), ha estat escollit el millor llibre de ficció 2016 en català pels
crítics de La Vanguardia
Aquest llibre és el diari de recerca d’una
dona que s’obsessiona per les expedicions polars. És sobretot un relat sobre la
resistència. A les seves pàgines hi circulen Scott, Amundsen, Cook, Shackleton
i el seu vaixell Endurance, Louis Boyd, però també Virginia Woolf i Wilfredo
Prieto.
A través de la imatge d’aquestes expedicions i
del gel, la narradora duu a terme una investigació de caire poètic apropiant-se
de documents, del relat històric, que poc a poc va convertint-se en una
exploració introspectiva.
El llibre s’estructura en breus capítols
–trencada i dolguda a vegades, freda i documental en d’altres. El gel hi
apareix com una metàfora de moltes cares: li serveix per parlar d’art, però
també de relacions familiars –el complex vincle amb la mare i el germà autista.
dimecres, 24 de gener del 2018
Jean-Paul Didierlaurent (La Bresse, Departament francès de Les
Vosges, 1962)
Diplomat
en publicitat es va iniciar amb la literatura amb relats curts amb els que va
guanya varis premis, dos d’importants. Els primers premis obtinguts el va estimular a continuar escrivint, al
Henri Thomas, de Sant-Dié-dels-Vosges, on va presentar dues obres amb
pseudònim, ja que era el seu lloc de
naixement i no volia ser reconegut pel jurat. Van guanyar els dos relats.
2010
Premi internacional Hemingway amb Brume.
Ha
vist els seus contes publicats en els reculls “Corrida de muerte, Arequipa i Le
Frère de Péret”, abans de guanyar el premi Hemingway.
El lector del
tren de les 6.27
(2014)
Ha obtingut un èxit fulgurant.
En
Guylain Vignolles, com ens explica de seguida l’autor, no és ni guapo ni lleig,
ni gras ni prim, però des del naixement porta a sobre el pes del joc de
paraules de què pot ser objecte el seu nom: vil guinyol. Duu una vida buida
d’al·licients i plena de rutines. Cada dia, a les 6.27 h del matí, agafa el
mateix tren de rodalies i s’asseu al seient plegable. I sempre llegeix en veu
alta trossos de papers esquinçats o “pells vives” sense relació entre ells.
Amb
total naturalitat, l’autor desgrana aquesta història que no deixa de ser una
gran troballa en la mesura que enllaça una faula en què succeeixen fets
meravellosos i un registre quotidià esquitxat de notes plenes d’humor i
d’ironia amb moments estellars, com la lectura d’un fragment eròtic en una residència
d’avis que els fa retornar la vitalitat perduda. L’autor recorre a temes com la solitud,
l’amor, la vellesa i la bellesa, el respecte o la compassió mitjançant petites
píndoles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)