CLUB DE LECTURA

A casa teníem un himne és una novel·la coral protagonitzada per tres dones de les terres de l’Ebre que intenten restablir els vincles entre elles: la Marga i la Remei, dues germanes amb vides i personalitats completament diferents, i l’Erne, la mare. Si la Marga viu una eterna adolescència i encara no sap què fer amb la seva vida, la Remei està atrapada en un matrimoni que la desmotiva, una feina estable i un fill. Per la seva banda, l’Erne és una mare freda i misteriosa que va estar 9 anys sense parlar i que després de quedar-se viuda s’ha instal·lat a La Toscana. Quan la Remei es queda embarassada d’un home que no és el seu marit, les dues germanes decideixen anar a passar uns dies a casa la mare, que serviran no només per prendre decisions sobre el seu futur sinó també per desvelar secrets familiars que no s’esperaven. 

Climent fa avançar la narració a cavall entre el drama i la comèdia i amb una sorprenent facilitat per a crear diàlegs socràtics entre les tres dones, que fan balanç de la seva vida com si estiguessin dins una pel·lícula d’Éric Rohmer. El lector va saltant de punt de vista constantment, ficant-se a la pell de les tres protagonistes que de tant en tant evoquen els records iniciàtics del seu poble natal, Arnes: el primer petó, el primer xicot, la primera mort…Tot per conduir-nos a la persona en què ara s’han convertit: la Marga en una mena de Fleabag maldestra i insegura que encara no ha trobat el seu lloc i la Remei en una dona freda com la seva mare que potser l’ha trobat massa d’hora. I entre converses i records van apareixent els traumes familiars, que «es passen com un virus». Poder-los treure a la llum unirà les tres dones i les obligarà a fer un replantejament de les seves vides. 

El llibre, per tant, ens és útil entre altres coses per reflexionar sobre com ens relacionem entre nosaltres i per qüestionar el model de família que hem escollit. D’una banda, la Remei ha seguit de manera inconscient el marc familiar catòlic que va construir la seva mare i que la va portar a estar molts anys reprimida i envoltada d’unes persones que probablement no desitjava. D’altra banda, la Marga s’ha sentit tan eclipsada per l’estil normatiu del seu entorn que ha desenvolupat un complex d’inferioritat vers la seva germana. Davant d’aquest conflicte, Climent no proposa un nou model concret de família per a les properes generacions però sí que ens dibuixa uns personatges vius i complexes que al llarg de la novel·la van alliberant-se d’una vida que no les satisfà i aprenen a dir i a fer el que volen, perquè, com diu la Remei, «a vegades ens veiem tan lligats de mans i peus amb la merda d’estabilitat que sortir d’aquest paradís autoimposat fa feredat». Una mica en la línia d’algunes novel·les d’Ottessa Moshfegh, el que aquesta història ens convida a fer, doncs, és a deixar de córrer i aprendre a frenar. Alliberar-se, com dèiem al principi, d’haver de triar una vida. 

I un últim detall, per acabar: Climent ens ensenya que per construir és necessari destruir, i una altra de les virtuts que té l’escriptora de Gina és que ella destrueix des de l’humor. Saber riure’s d’un mateix és una de les condicions bàsiques a l’hora de progressar i segurament una de les qualitats que més fa brillar l’escriptora ebrenca.

https://www.nuvol.com/llibres/aprendre-a-frenar-336535