Popular Posts
-
Continuem amb el Club de lectura virtual, esperem que aviat puguem fer-lo a l'aire lliure GEMMA LIENAS I MASSOT (Barcelona 1951) Llicenc... -
Avui com a final de curs comentem el llibre de Maria Climent i m’ha semblat interessant l’article de Núvol del 11-9-2023 de Mateu Sagarra....
A casa teníem un himne és una novel·la
coral protagonitzada per tres dones de les terres de l’Ebre que intenten
restablir els vincles entre elles: la Marga i la Remei, dues germanes amb vides
i personalitats completament diferents, i l’Erne, la mare. Si la Marga viu una
eterna adolescència i encara no sap què fer amb la seva vida, la Remei està
atrapada en un matrimoni que la desmotiva, una feina estable i un fill. Per la
seva banda, l’Erne és una mare freda i misteriosa que va estar 9 anys sense
parlar i que després de quedar-se viuda s’ha instal·lat a La Toscana. Quan la
Remei es queda embarassada d’un home que no és el seu marit, les dues germanes
decideixen anar a passar uns dies a casa la mare, que serviran no només per
prendre decisions sobre el seu futur sinó també per desvelar secrets familiars
que no s’esperaven.
Climent fa avançar la
narració a cavall entre el drama i la comèdia i amb una sorprenent facilitat
per a crear diàlegs socràtics entre les tres dones, que fan balanç de la seva
vida com si estiguessin dins una pel·lícula d’Éric Rohmer. El lector va saltant
de punt de vista constantment, ficant-se a la pell de les tres protagonistes
que de tant en tant evoquen els records iniciàtics del seu poble natal, Arnes:
el primer petó, el primer xicot, la primera mort…Tot per conduir-nos a la
persona en què ara s’han convertit: la Marga en una mena de Fleabag maldestra
i insegura que encara no ha trobat el seu lloc i la Remei en una dona freda com
la seva mare que potser l’ha trobat massa d’hora. I entre converses i records
van apareixent els traumes familiars, que «es passen com un virus». Poder-los
treure a la llum unirà les tres dones i les obligarà a fer un replantejament de
les seves vides.
El llibre, per tant, ens
és útil entre altres coses per reflexionar sobre com ens relacionem entre
nosaltres i per qüestionar el model de família que hem escollit. D’una banda,
la Remei ha seguit de manera inconscient el marc familiar catòlic que va
construir la seva mare i que la va portar a estar molts anys reprimida i
envoltada d’unes persones que probablement no desitjava. D’altra banda, la
Marga s’ha sentit tan eclipsada per l’estil normatiu del seu entorn que ha
desenvolupat un complex d’inferioritat vers la seva germana. Davant d’aquest
conflicte, Climent no proposa un nou model concret de família per a les
properes generacions però sí que ens dibuixa uns personatges vius i complexes
que al llarg de la novel·la van alliberant-se d’una vida que no les
satisfà i aprenen a dir i a fer el que volen, perquè, com diu la Remei, «a
vegades ens veiem tan lligats de mans i peus amb la merda d’estabilitat que
sortir d’aquest paradís autoimposat fa feredat». Una mica en la línia d’algunes
novel·les d’Ottessa Moshfegh,
el que aquesta història ens convida a fer, doncs, és a deixar de córrer i
aprendre a frenar. Alliberar-se, com dèiem al principi, d’haver de triar una
vida.
I un últim detall, per
acabar: Climent ens ensenya que per construir és necessari destruir, i una
altra de les virtuts que té l’escriptora de Gina és que ella destrueix des de l’humor. Saber
riure’s d’un mateix és una de les condicions bàsiques a l’hora de progressar i
segurament una de les qualitats que més fa brillar l’escriptora ebrenca.
https://www.nuvol.com/llibres/aprendre-a-frenar-336535
LAETITIA COLOMBANI
Autora molt coneguda en
les seves facetes d’actriu, guionista i directora de cinema i actualment també
com a escriptora.
Nascuda a Bordeus el
1976 actualment resideix a París, mare bibliotecària i pare enginyer, els seus
estudis són cinematogràfics.
El seu primer llibre va
ser La Trena (2017), que vam llegir
fa 4 anys, portada al cinema, dirigida per ella mateixa, traduïda a 40 idiomes
i amb nombrosos premis literaris, La
trena o el viatge de Lalita (una versió il·lustrada) després va escriure Les vencedores (2019) que nosaltres vam
llegir el 2024 i el Vol de l’estel (2021).
EL VOL DE L’ESTEL traduït per Valèria Gillard
Avui comentem El vol de
l’estel, en el que també tenim a tres dones com a protagonistes, totes
lluitadores. La Léna, una professora francesa que pateix un trauma familiar i
que lluita per sobreposar-se, la Lalita de 10 anys, també amb un trauma darrere
un altre, però que ja des de ben petita va aprendre a lluitar per la vida al
costat de la seva mare i la Preeti, cap de la Brigada Roja que lluita per
defensar a les dones/nenes i ensenyar-les.
La Léna creu que és
fonamental que les nenes tinguin una cultura i vol sobre tot millorar la vida
de la Lalita i a través d’aquest ideal lluita per una escola, junt amb la Preeti
i les noies de la Brigada Roja.
ASSUMPTA MONTELLÀ i CARLOS
Nascuda a Mataró el 1958, historiadora i
escriptora, fins ara els seus llibres eren d’assaig, aquesta és la seva primera
novel·la.
En el seu blog ella es defineix així:
“Historiadora de
professió, per devoció, per vocació, amb passió, amb vehemència, amb
intensitat. Això comporta que sigui una historiadora poc convencional...i també
perquè m'agraden les històries de les persones anònimes, històries menudes,
d'herois que no surten en els manuals d'Història, històries que mai faran
història...o potser sí.”
Obres:
-La Maternitat d'Elna (2005)
-El setè camió. El
tresor perdut de la República (2007)
-Contrabandistes de la
llibertat (2009)
-Art i guerra.
Destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la guerra civil:
l'exemple de Mataró (2010)
-Elisabeth Eidenbenz.
Més enllà de la Maternitat d'Elna (2011)
-Pa, crosta i molla. La
guerra civil vista per les dones de les Garrigues (2011)
-El silenci dels telers.
Ser dona a les colònies tèxtils catalanes (2012)
-115 dies a l'Ebre. El
sacrifici d'una lleva (2014)
-Lletraferides. La
història de les nostres bibliotecàries (2015)
VIA MORTA (article d’Anna Carreras Aubets al Nuvol –
28/09/2023)
Començar una novel·la
negra amb una cita de Paulo Coelho no és la millor idea que va
tenir Assumpta Montellà quan va escriure la seva primera
novel·la, Via morta (Amsterdam, 2023). Estructurada en dues
parts —setanta-tres capítols i un epíleg—, Via morta se situa
en escenaris gironins, i la investigació del crim té lloc a l’Institut de
Medicina Legal i Ciències Forenses de Girona. Al costat dels cossos, només s’hi
ha trobat un únic objecte: una càmera fotogràfica Nikon, model D5600, sense la
targeta de memòria.
Narrada en primera
persona, la novel·la s’inicia amb una narradora francesa —Carol Cabot,
professora d’Història del Lycée Arístides Mallol de Perpinyà— afirmant que el
seu talent és explicar històries, i que la seva comença un matí a l’estació de
Portbou. És conscient que ha marxat de casa perquè la seva relació amb la
Marion s’ha acabat, tot i que l’excusa que va donar al centre on ensenya és que
volia fer un treball de camp resseguint els darrers dies de Walter Benjamin a
Portbou. Quan un policia espanyol li demana la documentació, la Carol no entén
absolutament res.
La cafeteria de
l’estació és plena de guàrdies civils que prenen cigalons i criden en espanyol.
I arriba la misteriosa Irina, una prostituta ucraïnesa amb un fill a Kíiv,
experta en La Divina Comèdia de Dante i
embolicada amb l’inspector Morel; i una altra noia atemorida, la Nèmesi, amb
metxes californianes, dessuadora negra amb caputxa, una càmera de fotos i un ordinador,
que criden l’atenció de la Carol. La Nèmesi és periodista i urbexer, algú que
«capta l’ànima dels llocs abandonats». Quan en Dani, l’amic asmàtic de la Carol
i la seva primera parella, es presenta a Portbou per passar les respectives
penúries junts, la Carol ja està instal·lada a la pensió de la Simone, una dona
estranya a qui coneix al cementiri.
Amb un català
correcte i ben treballat però amb un compàs poc àgil sobretot a la primera part
a causa d’excessos (canvis de narrador, referències culturals, flashbacks
sovint innecessaris), sumat a la informació històrica que frena molt el ritme
de lectura, a aquesta primera novel·la d’Assumpta Montellà li falta el
llenguatge pòtol del gènere negre, els renecs, la incomoditat que se li suposa
a qualsevol relat d’aquestes característiques.
La intriga es basa
sobretot en el neguit permanent de la Carol per la incertesa de no rebre
notícies de la Marion, perquè la recerca del macarra Ígor Petrov per part de
l’inspector Morel sembla quedar en un segon pla desnerit. Malgrat les mancances
de textura de gènere, Via morta té ingredients com la crítica
al sistema universitari manipulat per la política, el tràfic de drogues dels
espais fronterers, la negligència policial, la difícil roda de la prostitució i
l’encert de situar l’acció enmig del no-res, en un escenari fronterer com
Portbou —«un poble de silencis […] tancat com un úter, envoltat de muntanyes»
ple de personatges propis de l’inframon.
Gemma Ruiz Palà (Sabadell,
1975) és periodista i escriptora. Des dels vint-i-un anys treballa als Serveis
Informatius de Televisió de Catalunya, pràcticament sempre com a cronista
cultural dels Telenotícies i ara com a redactora en cap.
El 2016 va publicar Argelagues, que va esdevenir un fenomen literari, que al nostre Club la vam llegir el juny del 2018 i va agradar molt.
Quatre anys més tard, la novel·la Ca
la Wenling va consolidar-la entre els lectors.
Amb Les nostres mares ha
rebut el 62è premi Sant Jordi de novel·la.
La
seva obra ha estat traduïda a l’anglès, el castellà, el francès i l’italià.
LES NOSTRES MARES
Què somiava ser la teva mare? Fos el que fos,
segurament va haver de quedar al tinter. A les protagonistes d’aquesta
novel·la, nascudes durant la dictadura, no els deixen desplegar el seu talent.
Però elles planten cara i no s’acoquinen davant de res ni ningú. I amb
sororitat i alegria, defugen la gàbia domèstica, mantenen la pulsió artística,
s’atreveixen al més impensable per l’amor d’un fill, lideren les lluites
veïnals, descobreixen el feminisme i pugen en aquells xàrters a Londres per ser
mestresses del seu destí.
Les nostres mares vol
honorar la generació que va renunciar als somnis perquè les seves filles sí que
poguessin triar.
Després de conèixer aquestes deu poderoses
dones, ens adonarem d’una cosa extraordinària: que malgrat que sempre es
reconeguin només les figures masculines, resulta que els autèntics referents de
vida eren elles, les nostres mares.
Olga
Merino. Llicenciada
en Ciències de la Informació i màster en Història i Literatura
Llatinoamericanes al Regne Unit. Va treballar com a corresponsal d’El Periódico
a Moscou durant els anys 90 i d’aquella experiència en va sorgir la seva
primera novel·la, Cenizas rojas, amb gran èxit de crítica. L’any
2006 va obtenir el Premi Vargas Llosa per Las normas son las normas,
una narració sobre les víctimes de la guerra de Crimea. Les seves obres han
estat traduïdes a l’anglès, l’italià i neerlandès.
La Forastera. Després d’una joventut d’excessos, Angie viu
retirada en un llogaret del sud d’Espanya. Pels veïns és la boja que es deixa
veure en companyia dels seus gossos. La seva existència transcorre al vell
casalot familiar, en un encreuament constant de dos temps: el present i el
passat. Tan sols té els seus fantasmes i el record de l’amor viscut amb un
artista anglès al Londres oblidat de Margaret Thatcher. La troballa del cos
penjat del terratinent més poderós de la comarca porta a Angie a desenterrar vells
secrets familiars i descobrir el fil fatal de mort, incomprensió i silenci que
uneix els habitats de la comarca.
Per saber-ne més:
https://www.llegir.cat/2020/12/la-forastera-olga-merino/
