CLUB DE LECTURA

Nascuda a Mataró el 1958, historiadora i escriptora, fins ara els seus llibres eren d’assaig, aquesta és la seva primera novel·la.

En el seu blog ella es defineix així:

“Historiadora de professió, per devoció, per vocació, amb passió, amb vehemència, amb intensitat. Això comporta que sigui una historiadora poc convencional...i també perquè m'agraden les històries de les persones anònimes, històries menudes, d'herois que no surten en els manuals d'Història, històries que mai faran història...o potser sí.”

Obres:

-La Maternitat d'Elna (2005)

-El setè camió. El tresor perdut de la República (2007)

-Contrabandistes de la llibertat (2009)

-Art i guerra. Destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la guerra civil: l'exemple de Mataró (2010)

-Elisabeth Eidenbenz. Més enllà de la Maternitat d'Elna (2011)

-Pa, crosta i molla. La guerra civil vista per les dones de les Garrigues (2011)

-El silenci dels telers. Ser dona a les colònies tèxtils catalanes (2012)

-115 dies a l'Ebre. El sacrifici d'una lleva (2014)

-Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries (2015)

VIA MORTA  (article d’Anna Carreras Aubets al Nuvol – 28/09/2023)

Començar una novel·la negra amb una cita de Paulo Coelho no és la millor idea que va tenir Assumpta Montellà quan va escriure la seva primera novel·la, Via morta (Amsterdam, 2023). Estructurada en dues parts —setanta-tres capítols i un epíleg—, Via morta se situa en escenaris gironins, i la investigació del crim té lloc a l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Girona. Al costat dels cossos, només s’hi ha trobat un únic objecte: una càmera fotogràfica Nikon, model D5600, sense la targeta de memòria. 

Narrada en primera persona, la novel·la s’inicia amb una narradora francesa —Carol Cabot, professora d’Història del Lycée Arístides Mallol de Perpinyà— afirmant que el seu talent és explicar històries, i que la seva comença un matí a l’estació de Portbou. És conscient que ha marxat de casa perquè la seva relació amb la Marion s’ha acabat, tot i que l’excusa que va donar al centre on ensenya és que volia fer un treball de camp resseguint els darrers dies de Walter Benjamin a Portbou. Quan un policia espanyol li demana la documentació, la Carol no entén absolutament res. 

La cafeteria de l’estació és plena de guàrdies civils que prenen cigalons i criden en espanyol. I arriba la misteriosa Irina, una prostituta ucraïnesa amb un fill a Kíiv, experta en La Divina Comèdia de Dante i embolicada amb l’inspector Morel; i una altra noia atemorida, la Nèmesi, amb metxes californianes, dessuadora negra amb caputxa, una càmera de fotos i un ordinador, que criden l’atenció de la Carol. La Nèmesi és periodista i urbexer, algú que «capta l’ànima dels llocs abandonats». Quan en Dani, l’amic asmàtic de la Carol i la seva primera parella, es presenta a Portbou per passar les respectives penúries junts, la Carol ja està instal·lada a la pensió de la Simone, una dona estranya a qui coneix al cementiri. 

Amb un català correcte i ben treballat però amb un compàs poc àgil sobretot a la primera part a causa d’excessos (canvis de narrador, referències culturals, flashbacks sovint innecessaris), sumat a la informació històrica que frena molt el ritme de lectura, a aquesta primera novel·la d’Assumpta Montellà li falta el llenguatge pòtol del gènere negre, els renecs, la incomoditat que se li suposa a qualsevol relat d’aquestes característiques. 

La intriga es basa sobretot en el neguit permanent de la Carol per la incertesa de no rebre notícies de la Marion, perquè la recerca del macarra Ígor Petrov per part de l’inspector Morel sembla quedar en un segon pla desnerit. Malgrat les mancances de textura de gènere, Via morta té ingredients com la crítica al sistema universitari manipulat per la política, el tràfic de drogues dels espais fronterers, la negligència policial, la difícil roda de la prostitució i l’encert de situar l’acció enmig del no-res, en un escenari fronterer com Portbou —«un poble de silencis […] tancat com un úter, envoltat de muntanyes» ple de personatges propis de l’inframon.